dimarts, 10 de novembre de 2009

S'altre dia me vares demanar a on era casa meva...

M'ho vares demanar i no te vaig saber contestar. I no ho sé encara. Per una part, casa teva és allà on tens les teves arrels, allà on has nascut, crescut, allà on has fumat el primer xigarret d'amagat, allà on has fet la primer besada, el teu institut, la teva gent. Però per una altra banda, casa teva també és allà on vius el dia a dia, allà on tu, sense prejudicis, construeixes el teu futur i et construeixes a tu mateixa, amb una altra gent, però que a partir d'aquell moment també formen part de tu, per tant també són la teva gent.
És un insult comparar la immigració per necessitat, amb la immigració per luxe (estudiar, per exemple). Però en certa manera et sents estranya, aquells carrers no són els teus carrers, aquelles cares, són noves, així com xerren (malgrat sigui la mateixa llengua) no és així com xerres tu. Supòs que aquí és quan t'agafes a les teves arrels, te sents orgullosa de ser d'on ets, cosa que fins a les hores no t'havia fet falta, xerres amb una puresa sobredimensionada el teu dialecte etc. Hi ha hagut persones que m'han fet reflexionar en torn a n'això, m'acull una terra, una gent, que formen part del meu país i jo actuu amb egoisme aferrant-me a allò què és meu com si per fugir de la meva terra ho hagués de perdre. Supòs que és un acte de covardia, però el sentiment de no sentir-se d'enlloc o sentir-se de diferents llocs és molt difícil de gestionar; els sentiments no es poden gestionar, però pot ser sí canalitzar.
No tenc ganes de tornar, però sé que no puc quedar-me aquí.
I quan me tornis a demanar a on és ca meva, supòs que te contestaré que no me falta saber-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari