dimecres, 11 de novembre de 2009

Impulsiu-iva 2 adj. i m. i f. [LC] Que es deixa emportar pels impulsos naturals.

Tothom té cançons, poemes, olors que recorden a moments, a sensacions i a situacions. En aquest cas "estendre la roba" d'Antònia Font, és una cançó que m'ha ajudat a coneixer-me més. Parla sobre com el ser impulsiva i insegura, de vegades van lligats. Ens pensam que les persones impulsives, són més valentes o més segures que les persones que mediten i raonen les coses abans de fer-les. Però aquesta cançó i les experiències ens demostren que no.
De vegades és la mateixa inèrcia que no ens deixa fugir d'actuar amb impulsos davant els estímuls. Agafes aquesta dinàmica, i és com un cercle viciós, no en saps sortir.
L'altre dia em vares clavar la mirada als ulls, i em vares despullar psicològicament, t'ho vaig negar tot, però a mesura que hi vaig pensant vaig entenent més coses. Som impulsiva, sí, i això em provoca a mi i al meu entorn la manca de sentit i contingut que tenen de vegades les meves accions, al no saber racionalitzar profundament les coses. No obstant som plenament conscient dels meus errors, i abans de tirar-me a la piscina puc preveure mínimament les conseqüències, malgrat hi hagi risc i perill, m'hi tir i és aquí on rau el problema. Aquesta perillositat m'atreu, i no ho puc negar, li dóna aquell regust salat a la meva vida, fins que arriba un moment que necessit aturar-me i trobar aquella estabilitat que em manté tranquil·la, però plana. La planitud i la quietud no són paraules amigues del meu vocabulari. Pareix que som jo mateixa que intent triar el camí amb més obstacles i pedres de tots els recorreguts possibles, i no perquè sigui una persona segura, sinó perquè és aquest camí el que m'omple i el que em fa sentir viva. Aquest camí me fa caure, i aquesta caiguda és el que dóna sentit a poder tornar a caminar.


"I me tir per es balcó i se volar, i no sempre me va bé, i no sempre me pens que no cauré"

dimarts, 10 de novembre de 2009

Ella

Els dematins me despert de la calor que fa, me dutx, l'aigua que cau és aspre, és aigua de ciutat. M'ensabon amb el xampú de sempre, però no fa la mateixa olor. Vaig a comprar un croissant al forn que tenc a baix de casa, l'al·lot que està darrera el taulell nom Pere (ho sé perquè la seva mare mentres pasta el pa, a darrera la botiga, de vegades el crida), però en Pere no sap qui som jo. Cada dia pel seu forn deuen passar un centenar de persones. Torn a pujar al pis, i obr la finestra perquè entri l'olor del dia, el minim oratge que faci, i sobretot sol. Un sol que llueix diferent, mesclat entre colors grisencs i dolços. En haver berenat, decidesc sortir a fer una volta, els carrers de Gràcia són especials, tot i així, per molt que diguin, li falten coses encara per ser una vila.
Agaf el metro com cada dia, la gent camina amb mirant en terra, i qui no ho fa és perquè s'ha perdut i intenta trobar-se. Quan entr, som una més, una entre mil, la meva presència és insignificant, igual que la presència de tots els altres. Hi ha silenci, i m'estranya, com a un vagó on hi ha unes quantes dotzenes de persones la gent pot estar tan en silenci? Em sona el mòbil i tothom se gira, timidament responc amb un: si?, és ma mare, ella nota que estic al tren, estic més tallada del que estic normalment, ja que me sent observada. Quan baix, he d'anar alerta a que no m'etropellin, i després de caminar per carrers plens de gent i cotxes de barcelona arrib allà on volia. He quedat, i deman i ara que feim? No ho sabem respondre, fa calor i jo tenc ganes d'anar amb el llaüt, comprar-li un gelat a nen "Bernat dets polos" i anar a sopar d'un pa amb oli amb la gent de tota la vida. Però no, som a Barcelona, i tot això aquí no existeix.
L'enyor quan no hi som; estic casada amb dues terres d'un mateix país que es complementen i que l'una sense l'altre no tenen sentit.

Perquè un dia vaig deixar de menjar animals

Convertir a un ser amb interès en la seva pròpia vida en cosa, transformar-lo en cadàver, és el proces necessari per a convertir algú en quelcom. La cultura carnívora disfrasa l'animal explotat i assassinat, no hi ha presència criminal, el cuixot (pernil) és simplement menjar. La lectura del sector corresponent d'esclavitut, aporta suficients dades per saber que significa viure com objete destinat al consum.

Aquesta explotació animal, juntament amb totes les demés, reflexa i acompanya eleccions alienades en un model de ser humà i per tant de societat. Una determinada manera d'observar i relacionar-se amb el món i actuar en ell. Implica el judici d'un grup sobre l'altre. Representa, a més un paradigma de violència institucionalitzada.

El sistema de producció capitalista persegueix el màxim benefici, sense cap tipus de valor ni moralitat. No es contempla l'escassatat de recursos, i amb l'evolució del capitalisme es van creant unes necessitats artificials que fins a les hores eren impensables. Un argument que s'utilitza per rebatre l'alliberament animal, és que des de sempre s'ha menjat carn; però en primer lloc no des de sempre s'ha fet el mateix consum abusiu d'aquest "producte" i a més des de sempre hi ha hagut explotació, per tant això significa que no l'hem de combatre?

Un altre element és l'impacte ambiental que té el nostre consum d'animals no humans,
originada en la cria d'animals i la pesada càrrega que la ingesta de productes animals té en la generació d'enfermetats humanes. Un altre element és l'escassetat de recursos alimentaris per a tota la humanitat.

Hi ha més de 3 animals domèstics per ésser humà destinats a l'escorxador. Reben més del 50% de las àrees productives del planeta. 1 kilo de carn arrassa amb 1000 litros d'aigua (recurs en constant disminució per el qual moltíssims d'èssers humans moren) mentres que un kilo de cereals només necessita 100 litros d'aigua.
L'organisme de l'humà va evolucionar fisicament per poder viure sense ingerir altres animals i en sentit ètic (a nivell social) per poder fer una valoració de les seves eleccions.

No consumir animals és una acció política, consumir-ne també.

S'altre dia me vares demanar a on era casa meva...

M'ho vares demanar i no te vaig saber contestar. I no ho sé encara. Per una part, casa teva és allà on tens les teves arrels, allà on has nascut, crescut, allà on has fumat el primer xigarret d'amagat, allà on has fet la primer besada, el teu institut, la teva gent. Però per una altra banda, casa teva també és allà on vius el dia a dia, allà on tu, sense prejudicis, construeixes el teu futur i et construeixes a tu mateixa, amb una altra gent, però que a partir d'aquell moment també formen part de tu, per tant també són la teva gent.
És un insult comparar la immigració per necessitat, amb la immigració per luxe (estudiar, per exemple). Però en certa manera et sents estranya, aquells carrers no són els teus carrers, aquelles cares, són noves, així com xerren (malgrat sigui la mateixa llengua) no és així com xerres tu. Supòs que aquí és quan t'agafes a les teves arrels, te sents orgullosa de ser d'on ets, cosa que fins a les hores no t'havia fet falta, xerres amb una puresa sobredimensionada el teu dialecte etc. Hi ha hagut persones que m'han fet reflexionar en torn a n'això, m'acull una terra, una gent, que formen part del meu país i jo actuu amb egoisme aferrant-me a allò què és meu com si per fugir de la meva terra ho hagués de perdre. Supòs que és un acte de covardia, però el sentiment de no sentir-se d'enlloc o sentir-se de diferents llocs és molt difícil de gestionar; els sentiments no es poden gestionar, però pot ser sí canalitzar.
No tenc ganes de tornar, però sé que no puc quedar-me aquí.
I quan me tornis a demanar a on és ca meva, supòs que te contestaré que no me falta saber-ho.

Què passa amb Mallorca?

Tenim tendència a veure inferiors les coses més petites, possiblement resultat d'un plantejament lògic processat per la nostra ment, o per normes interioritzades que ens donen aquesta perspectiva. Una persona més baixa que nosaltres sabem que físicament no ens guanya en canvi amb una de més grossa i més alta no ho tenim tant clar, una formiga no fa por a (quasi) ningú però un elefant a molta gent. I el mateix passa amb una illa petita enmig de la mar mediterrània. És petita, està indefensa perquè està envoltada d'aigua i no te la calor dels altres pobles al seu costat (per bé o per mal). Per tant és un territori succetible de manipulació, poder, corrupció i abús. Mallorca des de temps llunyans és recordada per la seva història de saqueig i pirates. En l'actualitat, també. Els pirates han canviat els seus aros per grues, els seus mocadors per excavadores, les seves espases per bitllets i els seus vaixells per grans empreses constructores, però segueixen sent pirates i possiblement molt més perillosos que els d'un temps. Aquests pirates ja no lluiten de tu a tu i se deixen veure, sinó que ho fan des d'una butaca del parlament o bé des d'un despatx amb vistes a la mar.
L'illa de Mallorca té una gran ferida que l'atravessa de nord a sud, una gran autopista de mil carrils amb moltíssimes urbanitzacions al seu voltant, igual passa amb la més gran de les illes pitïuses. Crec que no anomenaré tots els casos de corrupció, especulació, frau etc, perquè no acabaria avui i molts no els podria anomenar perquè ni en som conscients de que existeixen. Però el clima general de l'illa, ja no és aquella illa de la tranquil.litat que redactaven alguns escriptors, ni té aquella claror especial per la qual molts pintors venien a pintar, ni fa aquella olor de puresa intacta. Sinó que ens hem venut, hem venut sa nostra riquesa, sa nostra terra, per pocs doblers. L'hem venuda per quatre alemanyots que venen, la destrossen i se'n van, tot i així ens penjam medalles de que Mallorca és un dels destins més solicitats, i per tant sembla que n'haguem d'estar orgulloses. Desgraciadament no tots son alemanys també n'hi ha de catalans, d'espanyols, i de moltes altres nacionalitats, que associen l'illa a sexe,beure,platja. És agoserat comparar el que feien els yankis amb Cuba abans de la gloriosa Revolució, però si que existeix un paralalisme i existirà fins que ens despertem i diguem prou! Mallorca és sa nostra terra, i ses persones que l'estimam som ses úniques que mos mereixem viure-la.
Tourist go home!

http://www.gobmallorca.com/

Els cànons de bellesa patriarco-burgesos

De vegades ens costa definir que vol dir que una cosa és "bella/guapa/bonica", que és la bellesa? una cosa perfecte o imperfecte? Que significa perfecte? que significa imperfecte? Per no entrar en aquest relativisme que dóna peu a la subjectivitat, el sistema capitalista ens dota de solucions. La bellesa està estipulada per uns cànons, i tot el que surt d'aquests esquemes ja no entra en el que s'entén per bellesa.
Però aquests cànons no són arbitraris, aquests cànons van de la maneta amb el gran mercat neo-liberal que impulsa un model de dona (sobretot) totalment antinatural però que se li pot treure un gran rèdit econòmic.
Per exemple,la cel.lulitis és una acumulació de greix en determinades part del cos que surt perquè la dona estigui preparada per parir i així poder alimentar a la seva criatura i resistir l'embaràs, per tant estam parlant d'una cosa que és totalment natural. Però que passa? que ens ho venen com una cosa lletja, detestable i poc "estètica". El rerefons d'això és voler-se enriquir amb cremes anticel.lulítiques, tractaments per acabar amb ella etc. I nosaltres caiem amb la seva trampa.
Ens venen el model de dona ideal 90-60-90, existeixen dones així? pot ser sí, igual que existeixen dones de 50-30-60 o 200-100-300, però no és la norma, per tant s'agafa un model poc comú un altre cop per estratègia empresarial de vendre productes que ens facin estar precioses i poder gaudir del nostre 90-60-90. Així provoca mil malalties com l'anorèxia, la bulímia, la depressió. Quantes dones hauran de morir més per culpa del seu sistema patriarcal?
El que cal és que ens despertem d'una vegada, la nostra bellesa no està en el nostre físic, i molt menys en AQUEST físic que ens volen vendre.
Cal acceptar-mos per així com som, som dones, no som objectes i no ens hem de vendre com a tals, no hem de seguir perpetuant aquest sistema capitalista / patriarcal que ens oprimeix i ens fa ser esclaves d'unes normes que no volem acceptar.

Dona, rebel.lat!