dilluns, 4 d’octubre de 2010

Aquest cop, vull brodar-la.

La possessió entesa com a "propietat de..." és una cosa que sempre he detestat, i he intentat fer el possible per no concebre les meves relacions personals en termes possesius. No obstant això, les persones necessitam etiquetar o bé intentar entendre els nostres lligams afectius i utilitzam una nomenclatura, de vegades poc a adequada. És per això que intentaré no utilitzar paraules o expressions que puguin donar lloc al que assenyalat. D'aquesta manera intentaré utlitzar l'expressió "aquella persona", o "ell".
Dit això, des de sempre havia pensat que coneixeria aquella persona especial un dia entre setmana, en una situació cotidiana. Jo duria ulleres; sí, ulleres, només les duc quan llegesc, i ell faria un comentari sobre les meves ulleres, i em deixaria sense paraules i seria aquí on sabria que és ell. Sabria que és ell, perquè és difícil deixar-me sense recursos verbals, un altra cosa no, però en moments tensos normalment dic qualsevol cosa per sortir del pas. Però la història, no va ser així. Les primeres paraules, el primer contacte va seguir al peu de la lletra l'esquema habitual. Era de nit, amb el component etílic com a alicient, susurrant a l'orella qualsevol frase típica per tal d'aconseguir besar els seus llavis. Tot i així, vaig saber que era ell, quan tancant la porta de casa meva, vaig sentir un buit, un buit creat aquell mateix vespre, un espai que m'havia reservat per nosaltres dos i que no el vàrem omplir. Ell era diferent, diferent en molts d'aspectes, però sobretot perquè havia aconseguit no deixar-me indiferent. Jo, feia una temporada, que era difícil no deixar-me indiferent, ells eren una diversió més, o si més no un a més a més. Em va costar acceptar-ho, reconèixer que si mirava el mòbil de forma constant no era per veure la foto que tenia de fons de pantalla, reconèixer que si sentia un estol de papallones dins el meu estomac quan s'acostava cap a mi no era perquè aquell dia estàs sensible i un llarg etcetera que a poc a poc vaig començar a assumir. M'havia enamorat, no li vaig dir, fins que un dia amb el pànic de que ell partís, i de que això s'acabàs, asseguts en el lloc més ídilic i precís, entre llàgrimes i abraçades, li vaig dir. Amb aquestes paraules, unes paraules que sempre m'havien aterrat, però que en aquell moment sortien quasi bé involuntaries. I aquesta història segueix carregada de sensacions, llocs ídilics, mirades intenses, i sobretot de tres punts suspensius amb línies i més línies per omplir, per seguir escrivint allò que no és pot escriure, allò que no es diu però que se sent tan dins que floreix amb l'expressió, amb els fets, amb la complicitat, amb la sensació de que és ell. Aquell ell, que malgrat no arribàs un dia entre setmana en una situació qualsevol, sé que el dia que em vegi amb ulleres, o en qualsevol altra situació em deixarà sense paraules, i amb dificultats respiratòries, com sempre ho ha fet, i com sempre m'ha commogut.