Ella

Els dematins me despert de la calor que fa, me dutx, l'aigua que cau és aspre, és aigua de ciutat. M'ensabon amb el xampú de sempre, però no fa la mateixa olor. Vaig a comprar un croissant al forn que tenc a baix de casa, l'al·lot que està darrera el taulell nom Pere (ho sé perquè la seva mare mentres pasta el pa, a darrera la botiga, de vegades el crida), però en Pere no sap qui som jo. Cada dia pel seu forn deuen passar un centenar de persones. Torn a pujar al pis, i obr la finestra perquè entri l'olor del dia, el minim oratge que faci, i sobretot sol. Un sol que llueix diferent, mesclat entre colors grisencs i dolços. En haver berenat, decidesc sortir a fer una volta, els carrers de Gràcia són especials, tot i així, per molt que diguin, li falten coses encara per ser una vila.
Agaf el metro com cada dia, la gent camina amb mirant en terra, i qui no ho fa és perquè s'ha perdut i intenta trobar-se. Quan entr, som una més, una entre mil, la meva presència és insignificant, igual que la presència de tots els altres. Hi ha silenci, i m'estranya, com a un vagó on hi ha unes quantes dotzenes de persones la gent pot estar tan en silenci? Em sona el mòbil i tothom se gira, timidament responc amb un: si?, és ma mare, ella nota que estic al tren, estic més tallada del que estic normalment, ja que me sent observada. Quan baix, he d'anar alerta a que no m'etropellin, i després de caminar per carrers plens de gent i cotxes de barcelona arrib allà on volia. He quedat, i deman i ara que feim? No ho sabem respondre, fa calor i jo tenc ganes d'anar amb el llaüt, comprar-li un gelat a nen "Bernat dets polos" i anar a sopar d'un pa amb oli amb la gent de tota la vida. Però no, som a Barcelona, i tot això aquí no existeix.
L'enyor quan no hi som; estic casada amb dues terres d'un mateix país que es complementen i que l'una sense l'altre no tenen sentit.