Aquest cop, vull brodar-la.

La possessió entesa com a "propietat de..." és una cosa que sempre he detestat, i he intentat fer el possible per no concebre les meves relacions personals en termes possesius. No obstant això, les persones necessitam etiquetar o bé intentar entendre els nostres lligams afectius i utilitzam una nomenclatura, de vegades poc a adequada. És per això que intentaré no utilitzar paraules o expressions que puguin donar lloc al que assenyalat. D'aquesta manera intentaré utlitzar l'expressió "aquella persona", o "ell".
Dit això, des de sempre havia pensat que coneixeria aquella persona especial un dia entre setmana, en una situació cotidiana. Jo duria ulleres; sí, ulleres, només les duc quan llegesc, i ell faria un comentari sobre les meves ulleres, i em deixaria sense paraules i seria aquí on sabria que és ell. Sabria que és ell, perquè és difícil deixar-me sense recursos verbals, un altra cosa no, però en moments tensos normalment dic qualsevol cosa per sortir del pas. Però la història, no va ser així. Les primeres paraules, el primer contacte va seguir al peu de la lletra l'esquema habitual. Era de nit, amb el component etílic com a alicient, susurrant a l'orella qualsevol frase típica per tal d'aconseguir besar els seus llavis. Tot i així, vaig saber que era ell, quan tancant la porta de casa meva, vaig sentir un buit, un buit creat aquell mateix vespre, un espai que m'havia reservat per nosaltres dos i que no el vàrem omplir. Ell era diferent, diferent en molts d'aspectes, però sobretot perquè havia aconseguit no deixar-me indiferent. Jo, feia una temporada, que era difícil no deixar-me indiferent, ells eren una diversió més, o si més no un a més a més. Em va costar acceptar-ho, reconèixer que si mirava el mòbil de forma constant no era per veure la foto que tenia de fons de pantalla, reconèixer que si sentia un estol de papallones dins el meu estomac quan s'acostava cap a mi no era perquè aquell dia estàs sensible i un llarg etcetera que a poc a poc vaig començar a assumir. M'havia enamorat, no li vaig dir, fins que un dia amb el pànic de que ell partís, i de que això s'acabàs, asseguts en el lloc més ídilic i precís, entre llàgrimes i abraçades, li vaig dir. Amb aquestes paraules, unes paraules que sempre m'havien aterrat, però que en aquell moment sortien quasi bé involuntaries. I aquesta història segueix carregada de sensacions, llocs ídilics, mirades intenses, i sobretot de tres punts suspensius amb línies i més línies per omplir, per seguir escrivint allò que no és pot escriure, allò que no es diu però que se sent tan dins que floreix amb l'expressió, amb els fets, amb la complicitat, amb la sensació de que és ell. Aquell ell, que malgrat no arribàs un dia entre setmana en una situació qualsevol, sé que el dia que em vegi amb ulleres, o en qualsevol altra situació em deixarà sense paraules, i amb dificultats respiratòries, com sempre ho ha fet, i com sempre m'ha commogut.

La llibertat, un poema que em commou

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d'estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d'eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l'amor als parcs.
La llibertat és quan comença l'alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l'exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d'amor, la llibertat.

La llibertat, de Joan Margarit

"Serem allò que vulguem ser"

Perquè un dia nosaltres serem aquesta aigua. Aigua que surt del terra. Desafiant qualsevol gravetat que la qüestioni, desafiant allò establert, amb una força capaç de commoure a n'aquell que l'intenti aturar. Una aigua neta, nova, dolça i amb l'esperança de regar una terra que la demana a crits, una terra àrida i seca. Sortirem d'abaix i arribarem fins allà on ens proposem, i els esquitxos arribaran lluny, tan lluny que no hi haurà racó d'aquesta terra que quedi seca. Serem aigua, i serem vida.

Impulsiu-iva 2 adj. i m. i f. [LC] Que es deixa emportar pels impulsos naturals.

Tothom té cançons, poemes, olors que recorden a moments, a sensacions i a situacions. En aquest cas "estendre la roba" d'Antònia Font, és una cançó que m'ha ajudat a coneixer-me més. Parla sobre com el ser impulsiva i insegura, de vegades van lligats. Ens pensam que les persones impulsives, són més valentes o més segures que les persones que mediten i raonen les coses abans de fer-les. Però aquesta cançó i les experiències ens demostren que no.
De vegades és la mateixa inèrcia que no ens deixa fugir d'actuar amb impulsos davant els estímuls. Agafes aquesta dinàmica, i és com un cercle viciós, no en saps sortir.
L'altre dia em vares clavar la mirada als ulls, i em vares despullar psicològicament, t'ho vaig negar tot, però a mesura que hi vaig pensant vaig entenent més coses. Som impulsiva, sí, i això em provoca a mi i al meu entorn la manca de sentit i contingut que tenen de vegades les meves accions, al no saber racionalitzar profundament les coses. No obstant som plenament conscient dels meus errors, i abans de tirar-me a la piscina puc preveure mínimament les conseqüències, malgrat hi hagi risc i perill, m'hi tir i és aquí on rau el problema. Aquesta perillositat m'atreu, i no ho puc negar, li dóna aquell regust salat a la meva vida, fins que arriba un moment que necessit aturar-me i trobar aquella estabilitat que em manté tranquil·la, però plana. La planitud i la quietud no són paraules amigues del meu vocabulari. Pareix que som jo mateixa que intent triar el camí amb més obstacles i pedres de tots els recorreguts possibles, i no perquè sigui una persona segura, sinó perquè és aquest camí el que m'omple i el que em fa sentir viva. Aquest camí me fa caure, i aquesta caiguda és el que dóna sentit a poder tornar a caminar.


"I me tir per es balcó i se volar, i no sempre me va bé, i no sempre me pens que no cauré"

Ella

Els dematins me despert de la calor que fa, me dutx, l'aigua que cau és aspre, és aigua de ciutat. M'ensabon amb el xampú de sempre, però no fa la mateixa olor. Vaig a comprar un croissant al forn que tenc a baix de casa, l'al·lot que està darrera el taulell nom Pere (ho sé perquè la seva mare mentres pasta el pa, a darrera la botiga, de vegades el crida), però en Pere no sap qui som jo. Cada dia pel seu forn deuen passar un centenar de persones. Torn a pujar al pis, i obr la finestra perquè entri l'olor del dia, el minim oratge que faci, i sobretot sol. Un sol que llueix diferent, mesclat entre colors grisencs i dolços. En haver berenat, decidesc sortir a fer una volta, els carrers de Gràcia són especials, tot i així, per molt que diguin, li falten coses encara per ser una vila.
Agaf el metro com cada dia, la gent camina amb mirant en terra, i qui no ho fa és perquè s'ha perdut i intenta trobar-se. Quan entr, som una més, una entre mil, la meva presència és insignificant, igual que la presència de tots els altres. Hi ha silenci, i m'estranya, com a un vagó on hi ha unes quantes dotzenes de persones la gent pot estar tan en silenci? Em sona el mòbil i tothom se gira, timidament responc amb un: si?, és ma mare, ella nota que estic al tren, estic més tallada del que estic normalment, ja que me sent observada. Quan baix, he d'anar alerta a que no m'etropellin, i després de caminar per carrers plens de gent i cotxes de barcelona arrib allà on volia. He quedat, i deman i ara que feim? No ho sabem respondre, fa calor i jo tenc ganes d'anar amb el llaüt, comprar-li un gelat a nen "Bernat dets polos" i anar a sopar d'un pa amb oli amb la gent de tota la vida. Però no, som a Barcelona, i tot això aquí no existeix.
L'enyor quan no hi som; estic casada amb dues terres d'un mateix país que es complementen i que l'una sense l'altre no tenen sentit.

Perquè un dia vaig deixar de menjar animals

Convertir a un ser amb interès en la seva pròpia vida en cosa, transformar-lo en cadàver, és el proces necessari per a convertir algú en quelcom. La cultura carnívora disfrasa l'animal explotat i assassinat, no hi ha presència criminal, el cuixot (pernil) és simplement menjar. La lectura del sector corresponent d'esclavitut, aporta suficients dades per saber que significa viure com objete destinat al consum.

Aquesta explotació animal, juntament amb totes les demés, reflexa i acompanya eleccions alienades en un model de ser humà i per tant de societat. Una determinada manera d'observar i relacionar-se amb el món i actuar en ell. Implica el judici d'un grup sobre l'altre. Representa, a més un paradigma de violència institucionalitzada.

El sistema de producció capitalista persegueix el màxim benefici, sense cap tipus de valor ni moralitat. No es contempla l'escassatat de recursos, i amb l'evolució del capitalisme es van creant unes necessitats artificials que fins a les hores eren impensables. Un argument que s'utilitza per rebatre l'alliberament animal, és que des de sempre s'ha menjat carn; però en primer lloc no des de sempre s'ha fet el mateix consum abusiu d'aquest "producte" i a més des de sempre hi ha hagut explotació, per tant això significa que no l'hem de combatre?

Un altre element és l'impacte ambiental que té el nostre consum d'animals no humans,originada en la cria d'animals i la pesada càrrega que la ingesta de productes animals té en la generació d'enfermetats humanes. Un altre element és l'escassetat de recursos alimentaris per a tota la humanitat.

Hi ha més de 3 animals domèstics per ésser humà destinats a l'escorxador. Reben més del 50% de las àrees productives del planeta. 1 kilo de carn arrassa amb 1000 litros d'aigua (recurs en constant disminució per el qual moltíssims d'èssers humans moren) mentres que un kilo de cereals només necessita 100 litros d'aigua.
L'organisme de l'humà va evolucionar fisicament per poder viure sense ingerir altres animals i en sentit ètic (a nivell social) per poder fer una valoració de les seves eleccions.

No consumir animals és una acció política, consumir-ne també.

S'altre dia me vares demanar a on era casa meva...

M'ho vares demanar i no te vaig saber contestar. I no ho sé encara. Per una part, casa teva és allà on tens les teves arrels, allà on has nascut, crescut, allà on has fumat el primer xigarret d'amagat, allà on has fet la primer besada, el teu institut, la teva gent. Però per una altra banda, casa teva també és allà on vius el dia a dia, allà on tu, sense prejudicis, construeixes el teu futur i et construeixes a tu mateixa, amb una altra gent, però que a partir d'aquell moment també formen part de tu, per tant també són la teva gent.
És un insult comparar la immigració per necessitat, amb la immigració per luxe (estudiar, per exemple). Però en certa manera et sents estranya, aquells carrers no són els teus carrers, aquelles cares, són noves, així com xerren (malgrat sigui la mateixa llengua) no és així com xerres tu. Supòs que aquí és quan t'agafes a les teves arrels, te sents orgullosa de ser d'on ets, cosa que fins a les hores no t'havia fet falta, xerres amb una puresa sobredimensionada el teu dialecte etc. Hi ha hagut persones que m'han fet reflexionar en torn a n'això, m'acull una terra, una gent, que formen part del meu país i jo actuu amb egoisme aferrant-me a allò què és meu com si per fugir de la meva terra ho hagués de perdre. Supòs que és un acte de covardia, però el sentiment de no sentir-se d'enlloc o sentir-se de diferents llocs és molt difícil de gestionar; els sentiments no es poden gestionar, però pot ser sí canalitzar.
No tenc ganes de tornar, però sé que no puc quedar-me aquí.
I quan me tornis a demanar a on és ca meva, supòs que te contestaré que no me falta saber-ho.